LA MARE

Tenia quatre anys o més quan vaig veure la seva fotografía.
Això no obstant, la seva imatge mai es va esborrar del meu cap. Encara ara recordo que era una noia jove, tan bonica com una model, que lluïa els cabells negres i curts. La cara somrient, plena de pigues, li donaven un aspecte simpàtic. Aquest rostre somrient i amable em va acompanyar durant la meva infantesa i a vegadas somniava i desitjava que fos real.


Cinc anys més tard estava a la part del davant d’un vaixell que s’acostava al moll per desembarcar. Finalment, després de fer la travessia des de Vigo durant quinze diez, el vaixell va atracar al Port de Montevideo.
Així doncs, en una estona coneixeria la dona de la fotografía. Quina emoció!!
Potser que era la dona que estaba aturada al moll-pensava jo-, la que duria un vestit florit i mirava cap al vaixell. Però no, al cap d’una estona ja no hi era.


Tot seguit vaig sentir com una mà m’agafava amb força el braç i una dona que em mirava als ulls fixament em va dir: - “Sóc jo, la teva mare! “ I a continuació em va abraçar d’una manera afectuosa. Jo no deia res i afirmava amb el cap. Quina sorpresa!

No era pas la dona del vestit florit i tampoc la dona de la fotografía. Era una dona de trenta anys, no gaire atractiva. Més aviat prima i d’un metre seixanta d’alçada. Portava els cabells recollits, bufats, com una aura fosca que la feia més gran. Els seus ulls eran marrons, les celles força poblades i les pestanyes llargues.
Duia una faldilla negra i llarga fins als turmells i subjectava una jaqueta amb una mà mentrestant amb l’altra premia el meu braç amb força i em demanava: –Vinga! Hem de baixar a terra.

Admeto que aquesta dona no se semblava gaire a la dona de la fotografía, però en canvi era la meva mare.